Mor als 91 anys Jordi Monés i Pujol-Busquets, fundador i president d’honor de la Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)
Jordi Monés i Pujol-Busquets (Badalona, 22 de setembre de 1928) va morir el divendres dia 27 de març de 2020, als 91 anys. Amb ell desapareix un dels grans historiadors de l´educació a Catalunya. Durant el franquisme va ser un destacat activista cultural a Badalona. Va estudiar enginyeria tècnica química, però ben aviat, a partir de la dècada de 1960, va començar a dedicar-se de forma autodidacta a la recerca en la història de l´educació. Va ser l´ànima del Seminari d´Història de l´Educació que el 1979 es va convertir en la Societat d´Història de l´Educació dels Països de Llengua Catalana, que va contribuir a fundar i en la qual va ocupar diversos càrrecs, entre ells el de la presidència a partir de l’any 1995. Actualment ostentava la presidència d’honor.
L’obra escrita de Jordi Monés és extensa i rigorosa. Fruit del seu treball de recerca, ens ha deixa’t gairebé una cinquantena de llibres, escrits en solitari o amb altres especialistes, a més d´un munt d´articles en nombroses revistes generals i especialitzades d’aquí i d’arreu. Les publicacions combinen les monografies d´institucions, amb l’estudi d’alguns àmbits concrets com la llengua i les visions més panoràmiques. En aquest capítol, cal destacar l’obra primerenca El pensament escolar i la renovació pedagògica a Catalunya 1833-1938 (1977), que va suposar una nova mirada historiogràfica crítica, lúcida i personal. Aquesta obra seria complementada, molt més endavant, amb l´estudi del pensament educatiu en períodes anteriors i posteriors. Valguin com a exemples més recents: L’Escola Normal de Barcelona (1845-1972) (2000), Formació professional i desenvolupament econòmic i social català (1714-1939) (2005), Pedagogia, política i transformació social (1900-1917). L’educació en el context de la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans (2008), El pensament escolar a Catalunya (1760-1845) (2009) i La pedagogia catalana al segle XX. Els seus referents (2011). La darrera publicació és Educació, país, llengua (2018), una combinació d’estudi i defensa de la llengua catalana a l’escola.
La revista Educació i Història, editada per la Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana, li va dedicar, en el número 5 (2001-2002), un monogràfic amb el títol “Jordi Monés i la renovació de la historiografia educativa” que es pot consultar en accés obert a través del següent enllaç:
http://revistes.iec.cat/index.php/EduH/issue/view/4023/showToc
Jordi Monés era un mestre, un gran mestre, perquè la seva saviesa ens va ajudar a eixamplar el pensament i a qüestionar nombroses idees i esquemes preestablerts. I ho va ser, també, perquè era extraordinàriament generós a l´hora de compartir el coneixement, amb una autoritat científica amigable i democràtica, sabent escoltar i animar la conversa. Era extraordinàriament curiós, amb una memòria prodigiosa i una gran capacitat de treball.
La recent concessió de la Creu de Sant Jordi per part del govern de la Generalitat de Catalunya va ser un motiu d’alegria per a ell quan va rebre la notícia. Aquest fet significa també un reconeixement als seus mèrits científics, com a historiador de l’educació, i cívics, com ciutadà que va defensar la democràcia, va estimar la llengua i va estar amatent als problemes i preocupacions de la gent de la seva ciutat i del país.
La notícia de la seva mort ha provocat nombroses mostres de condol per part dels historiadors de l’educació de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i els altres territoris de l’Estat espanyol, de nord a sud, on era valorat, estimat i respectat